Aprenga abans d'ensenyar

Es difícil parar-se a pensar en la situació de la educació en l’actualitat sense acabar perdent els papers i maleïnt els polítics que ens han clavat en aquest merder.

No obstant això, i per a evitar-me disgustos, em limitaré a exposar la meua postura davant un dels problemes més grans del nostre sistema educatiu: l’ensenyament de la educació primària prescindint d’especialistes en les matèries.

Crec que aquest és un dels punts més febles (i incoherents) del sistema d’educació pública. Entenc que s’ha de saber de pedagogia i de tècniques didàctiques per a que un xiquet de 6 a 12 anys puga assimilar certs conceptes i avançar en el seu aprenentatge, però, ¿i els coneixements de les matèries? ¿com és que s’ensenya als mestres a transmetre els coneixements abans de que ells mateixos els tinguen?

Fa poc, parlant amb una amiga que ha començat recentment a donar classes en un col·legi (concertat, per cert) em vaig adonar de la magnitud del problema dels mestres de primària.

Ella, que mai ha estudiat res relacionat amb l’art ni amb el món creatiu, era l’encarregada d’ensenyar Educació Plàstica i Visual a xiquets de 8 anys. A més, li exigien que ho fera en anglés, a ella, una xica amb certa dificultat per als idiomes que amb molt esforç va arribar a aprovar fa poc l’examen equivalent al B1 de l’escola de Cambridge.

Un dels primers exercicis que va tindre que proposar als seus alumnes tractava sobre el tema del moviment (seqüencies de imatges, animació, etc.). Ella, amb tota la bona voluntat del món, va dir als alumnes que aquest tema es referia a com es meneja una persona al llarg del dia i els va demanar que feren un treball on es vegera en una sèrie de vinyetes tot el que feien des que s’alçaven fins que es feia de nit. Bé, açò és el que ella proposava, que ho entengueren els alumnes era una altra qüestió, perque no hem d’oblidar que l’asignatura s’havia de donar en anglés.

Ella em va contar aquesta experiència molt orgullosa de la seua feina, perque havien quedat “treballets molt guapets”. Jo, mentre m’ho contava, intentava que no se me notara la cara d’estupefacció.

Com ella, milers d’estudiants de magisteri estan treballant en col·legis, i ensenyant matèries de les que no saben res amb tota la seua estima pero amb molt poca rigorositat. Açó significa que els xiquets rebràn la base de la seua educació artística i de l’aprenentatge de llengües extrangeres de la mà d’una persona que sap molt de didàctica i de pedagogia, pero que mai en sa vida ha tingut contacte amb l’art i que no ha parlat mai anglés més enllà de les parets d’una aula.

Potser l’exemple de la educació artística és el que més ens crida l’atenció i el que més directament ens afecta. Però crec que és aplicable a qualsevol matèria.

¿Com transmetrà l’interés per les matemàtiques algú que només sap resoldre les operacions d’un llibre de text infantil?¿O com demostrarà la grandiositat de la llengua i la literatura algú que potser no ha llegit una novel·la en sa vida?

Entenc que aquesta opinió pot ofendre a tota aquella gent que estudia magisteri perquè realment té una vocació docent i gaudeix ensenyant els xiquets, i ho sent, però, ¿per què no fem per una volta les coses com toca?

Crec que per a formar-se com a professor, el primer es formar-se com a professional, convertir-se en experts del que ens apassiona i, després, aprendre a ensenyar tot el que sabem. Només així podrem donar una base sòlida als xiquets i transmetre’ls cultura des de ben menuts. Que tinguen 6, o 7 o 8 anys, no significa que no tinguen dret a aprendre com cal. Hem d’entendre d’una vegada que la educació primària son les primeres rajoles d’un mur que anirà fent-se gran a mesura que vagen creixent, que no és una etapa per a jugar al “pollito inglés” (que també) i que tot el que entre en eixos cabets influirà en com es desenvolupen després.

De veritat, lluitem per fer les coses com cal o ens en penedirem tard o prompte.

Nou recurs

Aquesta vegada si que faré servir la tecnologia per a parlar-vos d'un molt bon recurs per fer entendre les característiques del cercle cromàtic i les relacions entre els colors.
El nivell de coneixements que requerix i que aporta, així com la interfaç i el funcionament de la pàgina, fan d'aquesta una eina més indicada per a nivell de Batxillerat que per a alumnes més joves.

El recurs del que parle està creada per Adobe i s'anomena Adobe Kuler.

Adobe Kuler ens ofereix, bàsicament un gran cercle cromàtic interactiu i una sèrie de regles cromàtiques que agrupen els colors relaconant-los entre sí baix diferents criteris. Amb Adobe Kuler podem aprendre com funcionen els colors complementaris, els colors anàlogs i les games monocromàtiques entre altres coses.
A més, ens dona l'opció de guardar les games i combinacions que més ens agraden per a aplicar-les a treballs concrets.

En definitiva es tracta d'una eina que permetrà als alumnes amb coneixements bàsics de color, experimentar amb ell i entendre les seues relacions, sense tacar-se ni un dit!

Vos deixe amb l'enllaç a la pàgina i unes captures de pantalla per a que es feu una idea del funcionament.

https://color.adobe.com/es/create/color-wheel/

Un recurs tradicional per a innovar en docència (perquè la tecnologia no ho és tot)

Sembla que quan parlem de recursos innovadors a l'escola, tot ha d'estar vinculat a les noves tecnologies. El futur arriba quan fem servir un aparell electrònic per a treballar alguna cosa que abans treballavem amb les mans, amb un llapis o amb un paper.

Hui compartiré un recurs magnífic per al que no cal ni un ordinador, ni una tablet, ni conexió a internet, ni tan sols un endoll: els còmics.

Potser parlar del còmic com a recurs didàctic sembla extrany, sobre tot si tenim en compte el que podia passar-nos a l'escola si ens pillaven llegint un còmic en comptes del llibre de text.
Per aquest motiu (i perque jo era d'aquelles que preferien els còmics a les explicacions dels llibres) enumeraré a continuació una sèrie de novel·les gràfiques que funcionarien perfectament com a complement del llibre de text en molt diverses àrees de coneixement.


1. MARX. Una biografía dibujada

- Autor/a: Corinne Maier, Anne Simon 
- Editorial: Norma
- Àrea de coneixement: ciències socials
- Sinopsi: "Marx. Una biografía dibujada" mostra de forma senzilla i divertida les llums i ombres de la història d'un dels majors pensadors de tots els temps. Proletariat, plusvalia, benefici, capitalisme, revolució… son conceptes que quedaran molt més clars després de la lectura d'aquesta obra mestra.

2. COSMICÓMIC. EL DESCUBRIMIENTO DEL BIG BANG.

- Autor/a: Amedeo Balbi, Rossano Piccioni 

- Editorial: Salamandra Graphics

- Àrea de coneixement: ciències naturals/coneixement del medi

- Sinopsi: Seguint les empremptes d'altres científics, Penzias i Wilson es topen amb troballes sensacionals i intuicions injustament desateses. A través d'aquestes troballes sorgix una idea que s'amaga darrere de molts descobriments banals, ni més ni menys que la resposta a la pregunta que la humanitat porta plantejant-se des dels seus orígens: ¿com i quan va néixer l'univers?

3. LOS SURCOS DEL AZAR

- Autor/a: Paco Roca

- Editorial: Astiberri

- Àrea de coneixement: història d'Espanya

- Sinopsi: A través dels records de Miguel Ruiz, un republicà espanyol exiliat a França, Paco Roca reconstrueix la història de La Nueve, una companyia formada majoritàriament per republicans espanyols que va jugar un paper fonamental en la Segona Guerra Mundial. 

4. NELA

- Autor/a: Rayco Pulido

- Editorial: Astiberri

- Àrea de coneixement: llengua i literatura

- Sinopsi: Adaptació gràfica de la novela Marianela de Benito Pérez Galdós.

5. FREUD 

- Autor/a: Corinne Maier, Anne Simon 
- Editorial: Norma
- Àrea de coneixement: ciències
- Sinopsi: La teoría del psicoanálisis de Freud va canviar radicalment la forma en que entenem la ment humana y la psicologia. D'una forma amena i accessible, aquest còmic ens desvela els secrets de l'home que millor va entendre la condició humana.

6. LOGICOMIX

- Autor/a: Christos H. Papadimi, Apostolos Doxiadis 

- Editorial: Sins Entido

- Àrea de coneixement: matemàtiques

- Sinopsi: Logicomix és una sorprenent novel·la gràfica que converteix un tema tan àrid com les matemàtiques en una aventura apassionant narrada per un dels seus protagonistes: Bertrand Russell.

7. LAS MENINAS

- Autor/a: Santiago García, Javier Olivares

- Editorial: Astiberri

- Àrea de coneixement: història de l'art

- Sinopsi: Santiago García i Javier Olivares construeixen en aquesta novel·la gràfica una fantàstica narració inspirada en fets històrics. A "Las Meninas" es conta, no només la història d'un pintor i de la seua obra d'art sino també la de com i per què aquesta obra es va convertir en un símbol.

Com aquestos, hi ha moltíssims altres títols que poden ajudar als alumnes a entendre conceptes relacionats amb les diferents matèries tant de ESO com de Batxillerat, inclús en trobem molts més amb els que es poden treballar també temes transversals referents, per exemple, a la violència de génere, al racisme, l'homofòbia, etc.

I sense internet ni endolls!

Els origens

De vegades es bò tirar la vista enrere i veure d'on venim i si seguim avançant en la direcció correcta. Al llarg d'aquest màster en educació he anat compaginant les classes i els treballs amb una professió que, en part, he aconseguit gràcies a aquells professors que en el seu dia li donaren a la educació artística el valor que es mereix.
Buscant entre carpetes, arxius i antics blogs, he trobat el que podria ser l'orige del que sóc ara: una il·lustració de prensa que vaig fer en batxillerat per a il·lustrar els problemes econòmics que comportava el canvi climàtic.
És curiós que en el moment en que em manaren eixe exercici, ni sabia ben bé qué era una il·lustració de prensa, ni molt menys que això anava a acabar convertint-se en la meua professió.

Ara em fa gràcia comparar aquell primer intent de tractar temes seriosos amb dibuixos amb els encàrrecs que he dut a terme com a professional. Com diria ma mare, m'ho diuen aquell dia i no m'ho crec.

La ensenyança col·laborativa. Conceptes i principis bàsics.

     Per entendre qualsevol forma d’aprenentatge, hem de partir del fet de que l’home és un ésser gregari. És a dir, un animal que viu en societat i que necessita de les relacions amb els seu iguals per a evolucionar personal, acadèmica i professionalment. Açò ens indica que, encara que aquest concepte de “ensenyança col·laborativa” ens puga paréixer un recurs d’allò més innovador, no és més que la transformació d’una tendència natural de les persones en una eina didàctica.

     Ja a la prehistòria, l’home de les cavernes s’organitzava en grups per a transmetre els seus coneixements i adquirir els dels seus companys. Tasques com ara la caça, la construcció d’armes o la producció de vestimentes, són clars exemples d’ un aprenentatge col·laboratiu que, encara que d’una forma rudimentària i no estudiada, va servir per a fer que l’ésser humà aconseguira unes metes i se’n plantejara altres més complexes. I es que, parafrassejant a Vigotsky, aquesta forma d’aprenentatge grupal va establir un vincle entre el procés de socialització humana i la evolució de la intel·ligència, les habilitats i les inquietuts de cada individu.

     Aquest, però, no és l’únic exemple d’aprenentatge col·laboratiu que trobarem al llarg de la història. Si avancem un poc més en la línia de temps, trobarem que, també en la Edat Mitjana, els artesans s’organitzaven en gremis per a intercanviar coneixements els uns amb els altres. Els aprenents treballaven en petits grups, de manera que els més hàbils aprenien del mestre per a després ensenyar als menys experimentats.

     Aquest sistema d’aprenentatge grupal es va repetir en innumerables ocasions, fins que, cap al segle XVI els estudiosos anaren donant-li nom i afegint millores i modificacions.

     El primer en estudiar l’ensenyament basat en grups fou Juan Amos Comenio.

     El seu objectiu principal es centrava en buscar vies metodològiques que transformaren l’aprenentatge i la transmissió de coneixements en un procés agradable. En la seua obra magistral “Didàctica Magna”, va concloure que la millor forma de cooperació en la sol·lució de problemes era la imitació i els jocs col·lectius. No obstant, el fet de que la responsabilitat d’eixe ensenyament recaiguera sobre la figura del mestre, l’allunyava en certa manera del que hui entenem com aprenentatge col·laboratiu.

     Qui també va divulgar i va portar a la pràctica els mètodes basats en grups col·laboratius fou Joseph Lancaster, un escriptor i educador anglés que, en el segle XVIII, va introduïr les bases de la pedagogia del treball a l’escola donant una gran importància al concepte de “noció d’equip”.

A partir del segle XIX, es sumaren a tots aquests estudis i experiències educatives, els avanços i les idees de John Dewey, una de les màximes referències de la pedagogia moderna.

Les aportacions de Dewey es centraven en fomentar la cooperació front a l’individualisme, la creativitat front a la passivitat i el treball manual front a les assignatures i les explicacions teòriques. Va nàixer així es que s’anomenà la “Escola Activa”, una manera d’ensenyar que introduïa la experiència com a part de la educació i que exaltava l’aspecte pragmàtic de la ensenyança.

     A partir de les idees de Dewey es generaren diversos mètodes que s’utilitzaren amb asiduitat al llarg del segle XX, entre ells el mètode d’aprenentatge col·laboratiu.

Si després d’aquest breu recorregut per la història ens preguntem en qué consisteix exactament aquest concepte d’aprenentatge col·laboratiu, ens trobarem amb una resposta molt simple: en l’aprenentatge basat en la interacció dels membres d’un grup.

Podriem dir que una de les principals característiques és que, per a que l’aprenentatge es done, els membres del grup han de necessitar-se els uns als altres de manera que es genere una interdependència positiva. Confiar en l’enteniment i les capacitats de cada integrant i assumir el compromís d’aportar noves informacions serà un dels punts claus per a que el grup avance.

Per altra banda, és imprescindible que es treballe des d’un ambient de respecte on l’autoritat siga compartida, i que l’aprenentatge es genere a través d’una col·lectivitat no competitiva.

     

     Amb aquestes premises, podem considerar que l’aprenentatge col·laboratiu és un bon mètode per a dur a les escoles en l’actualitat?

     Obviament, i com qualsevol altre mètode, comporta certs riscs i certes dificultats. Existeix, per exemple, el risc de que no tots els membres del grup de treball adquirixquen el mateix grau de compromís respecte a l’objecte d’aprenentatge. També és cert que, sense un professor que faça el paper de guia, poden quedar-se objectius i metes sense acomplir, o poden assimilar-se conceptes erronis. Però, al marge d’aquestes dificultats, l’aprenentatge col·laboratiu aporta molts valors que mai s’adquiririen amb una forma d’educació individualitzada.

     El fet de que l’aprenentatge es base en la interacció i l’intercanvi de idees, fa que l’individu aprenga a veure diferents punts de vista davant un mateix problema. A més, reforça les habilitats socials i la capacitat d’entendre i fer-se entendre pels demés. Ajuda també a acceptar les limitacions de cada membre, i a assumir les pròpies, així com a valorar les virtuts i els punts forts.

     En definitiva, ensenya a aprendre.

     És per açò pel que crec que és fonamental que les escoles actuals canvien la rigidesa dels mètodes tradicionals per aquest tipus de metodologia. Sense cap dubte, centrar l’ensenyament en la col·laboració entre iguals, no tan sols aconseguirà generar grans ments, sino també grans persones.

BIBLIOGRAFIA:
- Arteaga, F. (2006) Aprendizaje colaborativo: un reto para la educación contemporánea [en linea] Disponible en: http://www.monografias.com/trabajos34/aprendizaje- colaborativo/aprendizaje-colaborativo.shtml
-Gómez,J.L.(2007) AprendizajeCooperativo:metodologíadidácticaparala escuela intrusiva. Madrid: Arlep
- Glinz, P.E. (2005) Un acercamiento al aprendizaje colaborativo. Revista Iberoamericana de Educación, 35 (2). Uruguay: OEI 

Eisner i la educació artística com a proposta curricular

He de confessar que abans de conéixer el pensament d’Eisner, els meus arguments per a la defensa de l’aprenentatge de les disciplines artístiques com a un dels pilars fonamentals de la educació no tenien cap solidesa. A priori, partia de la idea de que l’art ens permetia expresar-nos, i que la expresió individual era fonamental per al desenvolupament de les persones, però sempre em sorgia la mateixa qüestió: ¿quina aportació podia fer l’art i la educació visual a la societat més enllà de la expresió personal de l’individu? ¿en qué pot beneficiar al col·lectiu que una persona aprenga a comunicar mitjançant les imatges?

Es meravellós, sí, però ¿es realment útil?

Elliot Eisner ho tenia molt clar. No hi ha res més útil que allò que fa créixer el pensament crític d’un individu, allò que ens fa veure infinites solucions davant un únic problema, allò que ens dona el poder de saber si hem fet el correcte sense cap mètode de comprovació.

Aquest professor i investigador nascut a Chicago defensava fervorosament la relació entre art i pensament. Les seues investigacions es centraven en el fet de que l’art era la única matèria que fomentava el pensament divergent, i que, per tant, permetia als alumnes desenvolupar la ment d’una manera molt més amplia.

El fet de que les disciplines artístiques permeten una major varietat de respostes a una mateixa qüestió, fa que, irremediablement, les solucions porten sempre l’empremta de l’individu. Perque s’ha escollit eixa, i no una altra resposta, i perque s’ha arribat a la meta seguint un camí i no un altre.

A més, la educació artística sempre implica una part pràctica imprescindible per a que els xiquets comencen a desenvolupar les habilitats mentals.

No obstant, una altra de les idees fonamentals d’Eisner, era que l’aprenentatge de la cultura visual no s’havia de limitar a la pràctica i a la producció d’obra, sino que havia d’anar necessariament acompanyada d’una part crítica i d’una base cultural.

Per aquesta raó, una de les cracterístiques del model de currículum que proposava era que els objectius educatius s’organitzaren, per una banda en objectius instructius (on es tractaria aquesta part teòrica) i per altra en objectius expresius (fonamentats en la pràctica). Així, aquestos dos grups anirien alternant-se i complementant-se, de manera que el propi alumne acabaria sentint la necessitat de fer un us quasi simultani dels dos.

Aquest nou model curricular aportava altres avanços, com ara la necessitat d’implicar al professor en el procés creatiu. Eisner defenia en aquest punt que, per a la correcta transmissió dels coneixements, el professor no podia actuar con una mera font d’informació, sino que havia de posar-se al nivell de l’alumne, treballar tant com ell i servir-li així d’exemple. Pel que fa a la avaluació, el docent hauria de desenvolupar l’habilitat de valorar el treball de l’alumne mitjançant la crítica i l’apreciació objectiva.

Potser en aquesta qüestió alguns podrien trobar un punt de controvèrsia, i es que, si Eisner ens parla de la necessitat de desenvolupar el pensament crític i la divergència, però planteja la educació artística com un aprenentatge que ha de ser evaluat de forma objectiva ¿on queda el concepte de la multiplicitat de respostes vàlides?

Jo com a especialista en belles arts, puc entendre que dins d’una crítica que pot ser subjectiva existeixen components que necessariament s’han d’apreciar objectivament. I no parle de si el dibuix d’un alumne acompleix o no les proporcions del cànon praxitelià o de si ha respectat la teoria de la secció àuria, parle de la capacitat per a valorar de forma objectiva si s’ha aconseguit transmetre un concepte, si hi ha una coherència entre les parts i el tot i si l’obra en sí mateixa té certa solidesa.

La multiplicitat de respostes es igualment possible, però han de respectar les premises fonamentals. Ahí està la clau de la controvèrsia.

Respecte a la resta de característiques del disseny curricular d’Elliot Eisner crec que senzillament es basen en la lògica. L’autor remarca, per exemple, la importància de que els continguts es transmeten de forma seqüencial i respectant una continuitat. Si entenem que, com deia Piaget, els coneixements van adquirint-se a mesura que els relacionem amb els anteriors, no podriem concebir el currículum d’altra manera.

Aquestos principis i altres derivats, estructuren projectes educatius com ara l’anomenat “Proyecto Kettering”.

Aquesta investigació dirigida pel mateix Eisner amb la col·laboració de 8 estudiants de tercer grau d’educacions artístiques, fou una de les seues majors aportacions dins l’àmbit de la educació. A través del projecte Kettering, Eisner pretenia, no tan sols el·laborar un nou curriculum d’educació artística, si no també dissenyar uns recursos visuals i escrits per a ajudar als professors de primària a millorar la qualitat de la educació artística que s’impartia.

Personalment, crec que aquest punt es quasi més important que el fet de dissenyar el currículum en si mateix. I es que no hauriem de permetre de cap manera que la base de la educació artística sobre la que s’assentaràn els coneixements de la Educació Secundària vinga donada per professors generalistes que mai han tingut cap contacte en l’art.

L’aplicació d’aquestes idees junt amb l’aportació d’altres autors, van generar un model d’ensenyança anomenat DBAE (Discipline Based Art Education), que fou recolzat per molts acadèmics i que encara hui es posa en pràctica en escoles, sobre tot, als Estats Units.

A mode de conclusió, afegiré que, si be les idees d’Eisner m’han fet entendre la importància de la educació artística i m’han servit com a motivació davant la meua emergent carrera com a docent, també m’ha fet veure de la manera més crúa tot el camí que ens queda per fer a Espanya.

BIBLIOGRAFIA

Eisner, E. (1995). Educar la visión artística. Barcelona: Paidós Ibérica.

Agra, M.J. (1999). Orientaciones interdisciplinares en educación artística. Adaxe, 14, (pp. 167-184)

Jové, J.J. (1997). Modos de producción figural y educación artística (tesis doctoral). Universidad de La Rioja.

Elliot W. Eisner: qué pot aprendre la educació de l'art?

Elliot W. Eisner ens presenta breument en aquest video les idees principals de la seua nova idea de currículum per a una educació fonamentada en l'art. En entrades posteriors es tractarà el tema amb més profunditat i s'analitzaran els aspectes més destacats de la seua ideologia.