La ensenyança col·laborativa. Conceptes i principis bàsics.

     Per entendre qualsevol forma d’aprenentatge, hem de partir del fet de que l’home és un ésser gregari. És a dir, un animal que viu en societat i que necessita de les relacions amb els seu iguals per a evolucionar personal, acadèmica i professionalment. Açò ens indica que, encara que aquest concepte de “ensenyança col·laborativa” ens puga paréixer un recurs d’allò més innovador, no és més que la transformació d’una tendència natural de les persones en una eina didàctica.

     Ja a la prehistòria, l’home de les cavernes s’organitzava en grups per a transmetre els seus coneixements i adquirir els dels seus companys. Tasques com ara la caça, la construcció d’armes o la producció de vestimentes, són clars exemples d’ un aprenentatge col·laboratiu que, encara que d’una forma rudimentària i no estudiada, va servir per a fer que l’ésser humà aconseguira unes metes i se’n plantejara altres més complexes. I es que, parafrassejant a Vigotsky, aquesta forma d’aprenentatge grupal va establir un vincle entre el procés de socialització humana i la evolució de la intel·ligència, les habilitats i les inquietuts de cada individu.

     Aquest, però, no és l’únic exemple d’aprenentatge col·laboratiu que trobarem al llarg de la història. Si avancem un poc més en la línia de temps, trobarem que, també en la Edat Mitjana, els artesans s’organitzaven en gremis per a intercanviar coneixements els uns amb els altres. Els aprenents treballaven en petits grups, de manera que els més hàbils aprenien del mestre per a després ensenyar als menys experimentats.

     Aquest sistema d’aprenentatge grupal es va repetir en innumerables ocasions, fins que, cap al segle XVI els estudiosos anaren donant-li nom i afegint millores i modificacions.

     El primer en estudiar l’ensenyament basat en grups fou Juan Amos Comenio.

     El seu objectiu principal es centrava en buscar vies metodològiques que transformaren l’aprenentatge i la transmissió de coneixements en un procés agradable. En la seua obra magistral “Didàctica Magna”, va concloure que la millor forma de cooperació en la sol·lució de problemes era la imitació i els jocs col·lectius. No obstant, el fet de que la responsabilitat d’eixe ensenyament recaiguera sobre la figura del mestre, l’allunyava en certa manera del que hui entenem com aprenentatge col·laboratiu.

     Qui també va divulgar i va portar a la pràctica els mètodes basats en grups col·laboratius fou Joseph Lancaster, un escriptor i educador anglés que, en el segle XVIII, va introduïr les bases de la pedagogia del treball a l’escola donant una gran importància al concepte de “noció d’equip”.

A partir del segle XIX, es sumaren a tots aquests estudis i experiències educatives, els avanços i les idees de John Dewey, una de les màximes referències de la pedagogia moderna.

Les aportacions de Dewey es centraven en fomentar la cooperació front a l’individualisme, la creativitat front a la passivitat i el treball manual front a les assignatures i les explicacions teòriques. Va nàixer així es que s’anomenà la “Escola Activa”, una manera d’ensenyar que introduïa la experiència com a part de la educació i que exaltava l’aspecte pragmàtic de la ensenyança.

     A partir de les idees de Dewey es generaren diversos mètodes que s’utilitzaren amb asiduitat al llarg del segle XX, entre ells el mètode d’aprenentatge col·laboratiu.

Si després d’aquest breu recorregut per la història ens preguntem en qué consisteix exactament aquest concepte d’aprenentatge col·laboratiu, ens trobarem amb una resposta molt simple: en l’aprenentatge basat en la interacció dels membres d’un grup.

Podriem dir que una de les principals característiques és que, per a que l’aprenentatge es done, els membres del grup han de necessitar-se els uns als altres de manera que es genere una interdependència positiva. Confiar en l’enteniment i les capacitats de cada integrant i assumir el compromís d’aportar noves informacions serà un dels punts claus per a que el grup avance.

Per altra banda, és imprescindible que es treballe des d’un ambient de respecte on l’autoritat siga compartida, i que l’aprenentatge es genere a través d’una col·lectivitat no competitiva.

     

     Amb aquestes premises, podem considerar que l’aprenentatge col·laboratiu és un bon mètode per a dur a les escoles en l’actualitat?

     Obviament, i com qualsevol altre mètode, comporta certs riscs i certes dificultats. Existeix, per exemple, el risc de que no tots els membres del grup de treball adquirixquen el mateix grau de compromís respecte a l’objecte d’aprenentatge. També és cert que, sense un professor que faça el paper de guia, poden quedar-se objectius i metes sense acomplir, o poden assimilar-se conceptes erronis. Però, al marge d’aquestes dificultats, l’aprenentatge col·laboratiu aporta molts valors que mai s’adquiririen amb una forma d’educació individualitzada.

     El fet de que l’aprenentatge es base en la interacció i l’intercanvi de idees, fa que l’individu aprenga a veure diferents punts de vista davant un mateix problema. A més, reforça les habilitats socials i la capacitat d’entendre i fer-se entendre pels demés. Ajuda també a acceptar les limitacions de cada membre, i a assumir les pròpies, així com a valorar les virtuts i els punts forts.

     En definitiva, ensenya a aprendre.

     És per açò pel que crec que és fonamental que les escoles actuals canvien la rigidesa dels mètodes tradicionals per aquest tipus de metodologia. Sense cap dubte, centrar l’ensenyament en la col·laboració entre iguals, no tan sols aconseguirà generar grans ments, sino també grans persones.

BIBLIOGRAFIA:
- Arteaga, F. (2006) Aprendizaje colaborativo: un reto para la educación contemporánea [en linea] Disponible en: http://www.monografias.com/trabajos34/aprendizaje- colaborativo/aprendizaje-colaborativo.shtml
-Gómez,J.L.(2007) AprendizajeCooperativo:metodologíadidácticaparala escuela intrusiva. Madrid: Arlep
- Glinz, P.E. (2005) Un acercamiento al aprendizaje colaborativo. Revista Iberoamericana de Educación, 35 (2). Uruguay: OEI