dimarts, 23 de desembre del 2014

Eisner i la educació artística com a proposta curricular


He de confessar que abans de conéixer el pensament d’Eisner, els meus arguments per a la defensa de l’aprenentatge de les disciplines artístiques com a un dels pilars fonamentals de la educació no tenien cap solidesa. A priori, partia de la idea de que l’art ens permetia expresar-nos, i que la expresió individual era fonamental per al desenvolupament de les persones, però sempre em sorgia la mateixa qüestió: ¿quina aportació podia fer l’art i la educació visual a la societat més enllà de la expresió personal de l’individu? ¿en qué pot beneficiar al col·lectiu que una persona aprenga a comunicar mitjançant les imatges?
Es meravellós, sí, però ¿es realment útil?

Elliot Eisner ho tenia molt clar. No hi ha res més útil que allò que fa créixer el pensament crític d’un individu, allò que ens fa veure infinites solucions davant un únic problema, allò que ens dona el poder de saber si hem fet el correcte sense cap mètode de comprovació.

Aquest professor i investigador nascut a Chicago defensava fervorosament la relació entre art i pensament. Les seues investigacions es centraven en el fet de que l’art era la única matèria que fomentava el pensament divergent, i que, per tant, permetia als alumnes desenvolupar la ment d’una manera molt més amplia.
El fet de que les disciplines artístiques permeten una major varietat de respostes a una mateixa qüestió, fa que, irremediablement, les solucions porten sempre l’empremta de l’individu. Perque s’ha escollit eixa, i no una altra resposta, i perque s’ha arribat a la meta seguint un camí i no un altre.
A més, la educació artística sempre implica una part pràctica imprescindible per a que els xiquets comencen a desenvolupar les habilitats mentals.
No obstant, una altra de les idees fonamentals d’Eisner, era que l’aprenentatge de la cultura visual no s’havia de limitar a la pràctica i a la producció d’obra, sino que havia d’anar necessariament acompanyada d’una part crítica i d’una base cultural.
Per aquesta raó, una de les cracterístiques del model de currículum que proposava era que els objectius educatius s’organitzaren, per una banda en objectius instructius (on es tractaria aquesta part teòrica) i per altra en objectius expresius (fonamentats en la pràctica). Així, aquestos dos grups anirien alternant-se i complementant-se, de manera que el propi alumne acabaria sentint la necessitat de fer un us quasi simultani dels dos.

Aquest nou model curricular aportava altres avanços, com ara la necessitat d’implicar al professor en el procés creatiu. Eisner defenia en aquest punt que, per a la correcta transmissió dels coneixements, el professor no podia actuar con una mera font d’informació, sino que havia de posar-se al nivell de l’alumne, treballar tant com ell i servir-li així d’exemple. Pel que fa a la avaluació, el docent hauria de desenvolupar l’habilitat de valorar el treball de l’alumne mitjançant la crítica i l’apreciació objectiva.
Potser en aquesta qüestió alguns podrien trobar un punt de controvèrsia, i es que, si Eisner ens parla de la necessitat de desenvolupar el pensament crític i la divergència, però planteja la educació artística com un aprenentatge que ha de ser evaluat de forma objectiva ¿on queda el concepte de la multiplicitat de respostes vàlides?
Jo com a especialista en belles arts, puc entendre que dins d’una crítica que pot ser subjectiva existeixen components que necessariament s’han d’apreciar objectivament. I no parle de si el dibuix d’un alumne acompleix o no les proporcions del cànon praxitelià o de si ha respectat la teoria de la secció àuria, parle de la capacitat per a valorar de forma objectiva si s’ha aconseguit transmetre un concepte, si hi ha una coherència entre les parts i el tot i si l’obra en sí mateixa té certa solidesa.
La multiplicitat de respostes es igualment possible, però han de respectar les premises fonamentals. Ahí està la clau de la controvèrsia.

Respecte a la resta de característiques del disseny curricular d’Elliot Eisner crec que senzillament es basen en la lògica. L’autor remarca, per exemple, la importància de que els continguts es transmeten de forma seqüencial i respectant una continuitat. Si entenem que, com deia Piaget, els coneixements van adquirint-se a mesura que els relacionem amb els anteriors, no podriem concebir el currículum d’altra manera.

Aquestos principis i altres derivats, estructuren projectes educatius com ara l’anomenat “Proyecto Kettering”.
Aquesta investigació dirigida pel mateix Eisner amb la col·laboració de 8 estudiants de tercer grau d’educacions artístiques, fou una de les seues majors aportacions dins l’àmbit de la educació. A través del projecte Kettering, Eisner pretenia, no tan sols el·laborar un nou curriculum d’educació artística, si no també dissenyar uns recursos visuals i escrits per a ajudar als professors de primària a millorar la qualitat de la educació artística que s’impartia.
Personalment, crec que aquest punt es quasi més important que el fet de dissenyar el currículum en si mateix. I es que no hauriem de permetre de cap manera que la base de la educació artística sobre la que s’assentaràn els coneixements de la Educació Secundària vinga donada per professors generalistes que mai han tingut cap contacte en l’art.

L’aplicació d’aquestes idees junt amb l’aportació d’altres autors, van generar un model d’ensenyança anomenat DBAE (Discipline Based Art Education), que fou recolzat per molts acadèmics i que encara hui es posa en pràctica en escoles, sobre tot, als Estats Units.

A mode de conclusió, afegiré que, si be les idees d’Eisner m’han fet entendre la importància de la educació artística i m’han servit com a motivació davant la meua emergent carrera com a docent, també m’ha fet veure de la manera més crúa tot el camí que ens queda per fer a Espanya.





BIBLIOGRAFIA


Eisner, E. (1995). Educar la visión artística. Barcelona: Paidós Ibérica.

Agra, M.J. (1999). Orientaciones interdisciplinares en educación artística. Adaxe, 14, (pp. 167-184)


Jové, J.J. (1997). Modos de producción figural y educación artística (tesis doctoral). Universidad de La Rioja.









dijous, 4 de desembre del 2014

Elliot W. Eisner: qué pot aprendre la educació de l'art?

Elliot W. Eisner ens presenta breument en aquest video les idees principals de la seua nova idea de currículum per a una educació fonamentada en l'art. En entrades posteriors es tractarà el tema amb més profunditat i s'analitzaran els aspectes més destacats de la seua ideologia.


dimarts, 2 de desembre del 2014

Maria Montessori i la pedagogia científica

Maria Montessori plantejà a principis del segle XX un mètode d'ensenyança basat en la llibertat absoluta de l'alumne en el que, a priori, no es contemplava cap tipus de disciplina més enllà de la que s'autoimposara el propi aprenent. Començà a posar­lo en pràctica amb la creació d'una escoleta en Italia per a xiquets desfavorits, anomenada Casa Bambini. Allí, els menuts gaudien de total llibertat, aprenien motivats per la curiositat i tenien l'oportunitat d'explorar les seues conductes i descobrir per si mateixos si eren bones o roïnes. Així, la figura del professor passava a actuar com a un mer observador que més que instruir, servia de guia.
Amb aquestos principis de llibertat i respecte absolut per l'alumne, arribà a plantejar un sistema educatiu organitzat en 7 etapes que abarcaven des dels 0 fins als 21 anys.
Es evident que aquestos principis son realment idílics i que el de Maria Montessori fou – i és – un mètode totalment innovador que proporciona una autonomia i una confiança en els xiquets que cap altre mètode d'ensenyança pot proporcionar. Però, on està el límit de la llibertat que propugna?
Realment podem confiar en que un xiquet arribe a tenir la curiositat suficient com per a interessar­se al llarg del seu aprenentatge en tots els coneixements bàsics per a una educació completa?
Potser la curiositat que intenta fomentar aquest mètode puga generar interés per certes matèries, i potser eixe interés que ha sorgit de forma natural permeta a l'individu acabar sent un dels millors professionals dins del seu àmbit, però també és possible que eixa persona que durant la seua vida ha focalitzat tot el seu esforç i interés en una única matèria acabe estant en desigualtat de condicions respecte a la resta. Potser serà més vulnerable en aspectes que mai li han cridat l'atenció però que no deixaven de ser importants per al seu desenvolupament personal. 





Maria Montessori amb una xiqueta