Es difícil parar-se a pensar en la situació de la educació
en l’actualitat sense acabar perdent els papers i maleïnt els polítics que ens
han clavat en aquest merder.
No obstant això, i per a evitar-me disgustos, em limitaré a exposar
la meua postura davant un dels problemes més grans del nostre sistema educatiu:
l’ensenyament de la educació primària prescindint d’especialistes en les
matèries.
Crec que aquest és un dels punts més febles (i incoherents)
del sistema d’educació pública. Entenc que s’ha de saber de pedagogia i de
tècniques didàctiques per a que un xiquet de 6 a 12 anys puga assimilar certs
conceptes i avançar en el seu aprenentatge, però, ¿i els coneixements de les
matèries? ¿com és que s’ensenya als mestres a transmetre els coneixements abans
de que ells mateixos els tinguen?
Fa poc, parlant amb una amiga que ha començat recentment a
donar classes en un col·legi (concertat, per cert) em vaig adonar de la
magnitud del problema dels mestres de primària.
Ella, que mai ha estudiat res relacionat amb l’art ni amb el
món creatiu, era l’encarregada d’ensenyar Educació Plàstica i Visual a xiquets
de 8 anys. A més, li exigien que ho fera en anglés, a ella, una xica amb certa
dificultat per als idiomes que amb molt esforç va arribar a aprovar fa poc
l’examen equivalent al B1 de l’escola de Cambridge.
Un dels primers exercicis que va tindre que proposar als
seus alumnes tractava sobre el tema del moviment (seqüencies de imatges,
animació, etc.). Ella, amb tota la bona voluntat del món, va dir als alumnes
que aquest tema es referia a com es meneja una persona al llarg del dia i els
va demanar que feren un treball on es vegera en una sèrie de vinyetes tot el
que feien des que s’alçaven fins que es feia de nit. Bé, açò és el que ella
proposava, que ho entengueren els alumnes era una altra qüestió, perque no hem
d’oblidar que l’asignatura s’havia de donar en anglés.
Ella em va contar aquesta experiència molt orgullosa de la
seua feina, perque havien quedat “treballets molt guapets”. Jo, mentre m’ho
contava, intentava que no se me notara la cara d’estupefacció.
Com ella, milers d’estudiants de magisteri estan treballant
en col·legis, i ensenyant matèries de les que no saben res amb tota la seua
estima pero amb molt poca rigorositat. Açó significa que els xiquets rebràn la
base de la seua educació artística i de l’aprenentatge de llengües extrangeres
de la mà d’una persona que sap molt de didàctica i de pedagogia, pero que mai
en sa vida ha tingut contacte amb l’art i que no ha parlat mai anglés més enllà
de les parets d’una aula.
Potser l’exemple de la educació artística és el que més ens
crida l’atenció i el que més directament ens afecta. Però crec que és aplicable
a qualsevol matèria.
¿Com transmetrà l’interés per les matemàtiques algú que només
sap resoldre les operacions d’un llibre de text infantil?¿O com demostrarà la
grandiositat de la llengua i la literatura algú que potser no ha llegit una
novel·la en sa vida?
Entenc que aquesta opinió pot ofendre a tota aquella gent
que estudia magisteri perquè realment té una vocació docent i gaudeix ensenyant
els xiquets, i ho sent, però, ¿per què no fem per una volta les coses com toca?
Crec que per a formar-se com a professor, el primer es
formar-se com a professional, convertir-se en experts del que ens apassiona i,
després, aprendre a ensenyar tot el que sabem. Només així podrem donar una base
sòlida als xiquets i transmetre’ls cultura des de ben menuts. Que tinguen 6, o
7 o 8 anys, no significa que no tinguen dret a aprendre com cal. Hem d’entendre
d’una vegada que la educació primària son les primeres rajoles d’un mur que
anirà fent-se gran a mesura que vagen creixent, que no és una etapa per a jugar
al “pollito inglés” (que també) i que tot el que entre en eixos cabets influirà
en com es desenvolupen després.
De veritat, lluitem per fer les coses com cal o ens en
penedirem tard o prompte.
%2B09.01.53.png)
%2B09.02.40.png)
%2B09.03.18.png)
