Per entendre qualsevol forma d’aprenentatge, hem de partir del fet de que
l’home és un ésser gregari. És a dir, un animal que viu en societat i que necessita de
les relacions amb els seu iguals per a evolucionar personal, acadèmica i
professionalment. Açò ens indica que, encara que aquest concepte de “ensenyança
col·laborativa” ens puga paréixer un recurs d’allò més innovador, no és més que la
transformació d’una tendència natural de les persones en una eina didàctica.
Ja a la prehistòria, l’home de les cavernes s’organitzava en grups per a
transmetre els seus coneixements i adquirir els dels seus companys. Tasques com
ara la caça, la construcció d’armes o la producció de vestimentes, són clars
exemples d’ un aprenentatge col·laboratiu que, encara que d’una forma
rudimentària i no estudiada, va servir per a fer que l’ésser humà aconseguira unes
metes i se’n plantejara altres més complexes. I es que, parafrassejant a Vigotsky,
aquesta forma d’aprenentatge grupal va establir un vincle entre el procés de
socialització humana i la evolució de la intel·ligència, les habilitats i les inquietuts
de cada individu.
Aquest, però, no és l’únic exemple d’aprenentatge col·laboratiu que trobarem
al llarg de la història. Si avancem un poc més en la línia de temps, trobarem que,
també en la Edat Mitjana, els artesans s’organitzaven en gremis per a intercanviar
coneixements els uns amb els altres. Els aprenents treballaven en petits grups, de
manera que els més hàbils aprenien del mestre per a després ensenyar als menys
experimentats.
Aquest sistema d’aprenentatge grupal es va repetir en innumerables
ocasions, fins que, cap al segle XVI els estudiosos anaren donant-li nom i afegint
millores i modificacions.
El primer en estudiar l’ensenyament basat en grups fou Juan Amos Comenio.
El seu objectiu principal es centrava en buscar vies metodològiques que
transformaren l’aprenentatge i la transmissió de coneixements en un procés
agradable. En la seua obra magistral “Didàctica Magna”, va concloure que la millor
forma de cooperació en la sol·lució de problemes era la imitació i els jocs
col·lectius. No obstant, el fet de que la responsabilitat d’eixe ensenyament
recaiguera sobre la figura del mestre, l’allunyava en certa manera del que hui
entenem com aprenentatge col·laboratiu.
Qui també va divulgar i va portar a la pràctica els mètodes basats en grups
col·laboratius fou Joseph Lancaster, un escriptor i educador anglés que, en el segle
XVIII, va introduïr les bases de la pedagogia del treball a l’escola donant una gran
importància al concepte de “noció d’equip”.
A partir del segle XIX, es sumaren a tots aquests estudis i experiències
educatives, els avanços i les idees de John Dewey, una de les màximes referències
de la pedagogia moderna.
Les aportacions de Dewey es centraven en fomentar la cooperació front a
l’individualisme, la creativitat front a la passivitat i el treball manual front a les
assignatures i les explicacions teòriques. Va nàixer així es que s’anomenà la “Escola
Activa”, una manera d’ensenyar que introduïa la experiència com a part de la
educació i que exaltava l’aspecte pragmàtic de la ensenyança.
A partir de les idees de Dewey es generaren diversos mètodes que
s’utilitzaren amb asiduitat al llarg del segle XX, entre ells el mètode d’aprenentatge
col·laboratiu.
Si després d’aquest breu recorregut per la història ens preguntem en qué
consisteix exactament aquest concepte d’aprenentatge col·laboratiu, ens trobarem
amb una resposta molt simple: en l’aprenentatge basat en la interacció dels
membres d’un grup.
Podriem dir que una de les principals característiques és que, per a que
l’aprenentatge es done, els membres del grup han de necessitar-se els uns als
altres de manera que es genere una interdependència positiva. Confiar en
l’enteniment i les capacitats de cada integrant i assumir el compromís d’aportar
noves informacions serà un dels punts claus per a que el grup avance.
Per altra banda, és imprescindible que es treballe des d’un ambient de
respecte on l’autoritat siga compartida, i que l’aprenentatge es genere a través
d’una col·lectivitat no competitiva.
Amb aquestes premises, podem considerar que l’aprenentatge col·laboratiu
és un bon mètode per a dur a les escoles en l’actualitat?
Obviament, i com qualsevol altre mètode, comporta certs riscs i certes
dificultats. Existeix, per exemple, el risc de que no tots els membres del grup de
treball adquirixquen el mateix grau de compromís respecte a l’objecte
d’aprenentatge. També és cert que, sense un professor que faça el paper de guia,
poden quedar-se objectius i metes sense acomplir, o poden assimilar-se conceptes
erronis. Però, al marge d’aquestes dificultats, l’aprenentatge col·laboratiu aporta
molts valors que mai s’adquiririen amb una forma d’educació individualitzada.
El fet de que l’aprenentatge es base en la interacció i l’intercanvi de idees, fa
que l’individu aprenga a veure diferents punts de vista davant un mateix problema.
A més, reforça les habilitats socials i la capacitat d’entendre i fer-se entendre pels
demés. Ajuda també a acceptar les limitacions de cada membre, i a assumir les
pròpies, així com a valorar les virtuts i els punts forts.
En definitiva, ensenya a aprendre.
És per açò pel que crec que és fonamental que les escoles actuals canvien la
rigidesa dels mètodes tradicionals per aquest tipus de metodologia. Sense cap
dubte, centrar l’ensenyament en la col·laboració entre iguals, no tan sols
aconseguirà generar grans ments, sino també grans persones.
- Arteaga, F. (2006) Aprendizaje colaborativo: un reto para la educación contemporánea [en linea] Disponible en: http://www.monografias.com/trabajos34/aprendizaje- colaborativo/aprendizaje-colaborativo.shtml
-Gómez,J.L.(2007) AprendizajeCooperativo:metodologíadidácticaparala escuela intrusiva. Madrid: Arlep
- Glinz, P.E. (2005) Un acercamiento al aprendizaje colaborativo. Revista Iberoamericana de Educación, 35 (2). Uruguay: OEI
