Maria Montessori i la pedagogia científica

Maria Montessori plantejà a principis del segle XX un mètode d'ensenyança basat en la llibertat absoluta de l'alumne en el que, a priori, no es contemplava cap tipus de disciplina més enllà de la que s'autoimposara el propi aprenent. Començà a posar­lo en pràctica amb la creació d'una escoleta en Italia per a xiquets desfavorits, anomenada Casa Bambini. Allí, els menuts gaudien de total llibertat, aprenien motivats per la curiositat i tenien l'oportunitat d'explorar les seues conductes i descobrir per si mateixos si eren bones o roïnes. Així, la figura del professor passava a actuar com a un mer observador que més que instruir, servia de guia.

Amb aquestos principis de llibertat i respecte absolut per l'alumne, arribà a plantejar un sistema educatiu organitzat en 7 etapes que abarcaven des dels 0 fins als 21 anys.
Es evident que aquestos principis son realment idílics i que el de Maria Montessori fou – i és – un mètode totalment innovador que proporciona una autonomia i una confiança en els xiquets que cap altre mètode d'ensenyança pot proporcionar. Però, on està el límit de la llibertat que propugna?
Realment podem confiar en que un xiquet arribe a tenir la curiositat suficient com per a interessar­se al llarg del seu aprenentatge en tots els coneixements bàsics per a una educació completa?
Potser la curiositat que intenta fomentar aquest mètode puga generar interés per certes matèries, i potser eixe interés que ha sorgit de forma natural permeta a l'individu acabar sent un dels millors professionals dins del seu àmbit, però també és possible que eixa persona que durant la seua vida ha focalitzat tot el seu esforç i interés en una única matèria acabe estant en desigualtat de condicions respecte a la resta. Potser serà més vulnerable en aspectes que mai li han cridat l'atenció però que no deixaven de ser importants per al seu desenvolupament personal. 

Maria Montessori amb una xiqueta