He de confessar
que abans de conéixer el pensament d’Eisner, els meus arguments per a la
defensa de l’aprenentatge de les disciplines artístiques com a un dels pilars fonamentals
de la educació no tenien cap solidesa. A priori, partia de la idea de que l’art
ens permetia expresar-nos, i que la expresió individual era fonamental per al
desenvolupament de les persones, però sempre em sorgia la mateixa qüestió: ¿quina
aportació podia fer l’art i la educació visual a la societat més enllà de la
expresió personal de l’individu? ¿en qué pot beneficiar al col·lectiu que una
persona aprenga a comunicar mitjançant les imatges?
Es meravellós,
sí, però ¿es realment útil?
Elliot Eisner ho
tenia molt clar. No hi ha res més útil que allò que fa créixer el pensament
crític d’un individu, allò que ens fa veure infinites solucions davant un únic
problema, allò que ens dona el poder de saber si hem fet el correcte sense cap
mètode de comprovació.
Aquest professor
i investigador nascut a Chicago defensava fervorosament la relació entre art i
pensament. Les seues investigacions es centraven en el fet de que l’art era la
única matèria que fomentava el pensament divergent, i que, per tant, permetia
als alumnes desenvolupar la ment d’una manera molt més amplia.
El fet de que les
disciplines artístiques permeten una major varietat de respostes a una mateixa
qüestió, fa que, irremediablement, les solucions porten sempre l’empremta de
l’individu. Perque s’ha escollit eixa, i no una altra resposta, i perque s’ha
arribat a la meta seguint un camí i no un altre.
A més, la
educació artística sempre implica una part pràctica imprescindible per a que els
xiquets comencen a desenvolupar les habilitats mentals.
No obstant, una
altra de les idees fonamentals d’Eisner, era que l’aprenentatge de la cultura
visual no s’havia de limitar a la pràctica i a la producció d’obra, sino que
havia d’anar necessariament acompanyada d’una part crítica i d’una base cultural.
Per aquesta raó,
una de les cracterístiques del model de currículum que proposava era que els objectius
educatius s’organitzaren, per una banda en objectius instructius (on es
tractaria aquesta part teòrica) i per altra en objectius expresius (fonamentats
en la pràctica). Així, aquestos dos grups anirien alternant-se i
complementant-se, de manera que el propi alumne acabaria sentint la necessitat
de fer un us quasi simultani dels dos.
Aquest nou model
curricular aportava altres avanços, com ara la necessitat d’implicar al
professor en el procés creatiu. Eisner defenia en aquest punt que, per a la
correcta transmissió dels coneixements, el professor no podia actuar con una
mera font d’informació, sino que havia de posar-se al nivell de l’alumne, treballar
tant com ell i servir-li així d’exemple. Pel que fa a la avaluació, el docent
hauria de desenvolupar l’habilitat de valorar el treball de l’alumne mitjançant
la crítica i l’apreciació objectiva.
Potser en aquesta
qüestió alguns podrien trobar un punt de controvèrsia, i es que, si Eisner ens
parla de la necessitat de desenvolupar el pensament crític i la divergència,
però planteja la educació artística com un aprenentatge que ha de ser evaluat
de forma objectiva ¿on queda el concepte de la multiplicitat de respostes vàlides?
Jo com a
especialista en belles arts, puc entendre que dins d’una crítica que pot ser
subjectiva existeixen components que necessariament s’han d’apreciar
objectivament. I no parle de si el dibuix d’un alumne acompleix o no les
proporcions del cànon praxitelià o de si ha respectat la teoria de la secció
àuria, parle de la capacitat per a valorar de forma objectiva si s’ha
aconseguit transmetre un concepte, si hi ha una coherència entre les parts i el
tot i si l’obra en sí mateixa té certa solidesa.
La multiplicitat
de respostes es igualment possible, però han de respectar les premises
fonamentals. Ahí està la clau de la controvèrsia.
Respecte a la
resta de característiques del disseny curricular d’Elliot Eisner crec que
senzillament es basen en la lògica. L’autor remarca, per exemple, la
importància de que els continguts es transmeten de forma seqüencial i
respectant una continuitat. Si entenem que, com deia Piaget, els coneixements
van adquirint-se a mesura que els relacionem amb els anteriors, no podriem
concebir el currículum d’altra manera.
Aquestos
principis i altres derivats, estructuren projectes educatius com ara l’anomenat
“Proyecto Kettering”.
Aquesta
investigació dirigida pel mateix Eisner amb la col·laboració de 8 estudiants de
tercer grau d’educacions artístiques, fou una de les seues majors aportacions
dins l’àmbit de la educació. A través del projecte Kettering, Eisner pretenia,
no tan sols el·laborar un nou curriculum d’educació artística, si no també
dissenyar uns recursos visuals i escrits per a ajudar als professors de
primària a millorar la qualitat de la educació artística que s’impartia.
Personalment,
crec que aquest punt es quasi més important que el fet de dissenyar el
currículum en si mateix. I es que no hauriem de permetre de cap manera que la
base de la educació artística sobre la que s’assentaràn els coneixements de la
Educació Secundària vinga donada per professors generalistes que mai han tingut
cap contacte en l’art.
L’aplicació
d’aquestes idees junt amb l’aportació d’altres autors, van generar un model
d’ensenyança anomenat DBAE (Discipline Based Art Education), que fou recolzat
per molts acadèmics i que encara hui es posa en pràctica en escoles, sobre tot,
als Estats Units.
A mode de
conclusió, afegiré que, si be les idees d’Eisner m’han fet entendre la
importància de la educació artística i m’han servit com a motivació davant la
meua emergent carrera com a docent, també m’ha fet veure de la manera més crúa
tot el camí que ens queda per fer a Espanya.
BIBLIOGRAFIA
Eisner, E. (1995). Educar la visión
artística. Barcelona: Paidós Ibérica.
Agra, M.J. (1999). Orientaciones interdisciplinares en educación
artística. Adaxe, 14, (pp. 167-184)
Jové, J.J. (1997). Modos de
producción figural y educación artística (tesis doctoral). Universidad de
La Rioja.
